hipatia_blog.jpgLA TRAMA
El muntatge narra l'últim dia d'Hipàtia, des de que es desperta al matí, seguit de l’eixida de casa per anar a la seua escola, fins a l'agressió i la mort.
La narració s'interromp amb el record d'una de les gestes “desesperades de la protagonista: salvar la biblioteca d'Alessandria. Gesta que em prés com a símbol de tota la seua vida. A aquest record s'alterna la veu sempre més vehement i progressivament més violenta de l'autoritat política i religiosa. Partint del primer edicte de Teodosi del 380 d.C. Per arribar als vertaders anatemes del bisbe Ciril. Per la part relativa a Hipàtia la narració, encara que fidel a la documentació històrica, ha estat en gran part lliurement reinventada. Per la part relativa a l’autoritat política els textos estan trets dels quatre edictes teodosians. Per la part relativa al bisbe Ciril han estat utilitzats fragments dels seus discursos lliurement readaptats, tenint com a referència els testimonis històrics que ens han arribat.
LA HISTÒRIA
Si raó i fe constitueixen les dues vies paral·leles al llarg de les quals s'ha mogut la història d'Occident en els últims dos mil anys, l'episodi més emblemàtic de la contraposició entre aquestes dues ideologies succeeix al març del 415, amb l'assassinat d'Hipàtia (Alexandria d'Egipte aprox. 370 – 415 d.C.) anomenada “la musa” o “la filòsofa”. El context històric en que l'esdeveniment va tenir lloc és el període en el qual el cristianisme va efectuar una mutació genètica, deixant d'esser perseguit amb l'edicte de Constantí al 313, esdevenint religió d'estat amb l'edicte de Teodosi al 380, i iniciant al seu torn a perseguir al 392, quan van esser destruïts els temples grecs i cremats els llibres “pagans”.
Els esdeveniments a Alexandria es van precipitar a partir del 412, quan es va convertir en patriarca el fonamentalista Ciril (proclamat Sant i doctor de l'Esglèsia al 1882).
En només tres anys, servint-se d'un braç armat constituït de monjos combatents, va escampar el terror per la ciutat. Però la seua autèntica víctima sacrificial va esser Hipàtia, el personatge cultural més famós de la ciutat.
Filla de Teó, rector de la Universitat d'Alexandria i famós matemàtic ell mateix. Hipa`tia i son pare han passat a la història científica pels seus comentaris als clàssics grecs: a ells es deuen les edicions de les obres d'Euclides, Arquímedes i Diofant.
En un món que encara ara és quasi exclusivament masculí, Hipàtia és recordada com la primera matemàtica de la història: l'anàloga de Safo per a la poesia, o Aspàsia per a la filosofia. Més bé, va ésser l'única matemàtica per més d'un mileni: per trobar-ne una altra farà falta esperar el segle XVIII. Però Hipàtia va esser també la inventora de l'astrolabi, del planisferi i de l'hidroscopi, a més de la principal exponent alexandrina de l'escola neoplatònica.
Les seues obres s'han perdut. Les úniques notícies sobre ella provenen de les cartes de Sinesi de Cirene: el seu alumne predilecte.
El racionalisme d'Hipàtia, que no es va casar mai perquè deia que ja estava casada amb la veritat, constituïa un contrapès massa evident al fanatisme de Ciril.
Un dels dos havia de caure, i només podia esser Hipàtia. Agredida pel carrer, Hipàtia va esser descarnada viva amb petxines afilades, desmembrada i cremada. El governador Orestes va denunciar el fet a Roma, però Ciril va declarar que Hipàtia estava sana i estalvia a Atenes. Després d'una investigació, el cas va ésser arxivat per manca de testimonis.
La figura d'Hipàtia, després de segles de silenci, està tornant amb força a l'actualitat, transmissions de ràdio, de televisió, articles, nombrosos llibres d'èxit i, sobretot, “Àgora”, el film d'Amenabar, que tant hi ha contribuït.